El Museu de Lleida ho havia advertit: 12 de les 44 peces originàries del monestir de Sixena reclamades per Aragó no es podien moure “de cap de les maneres” perquè la seva fragilitat és extrema. Ho havia advertit a l’impacient jutge d’Osca, que va decretar que s’havien de traslladar sense demora, en un informe de conservació preventiva adjuntat al recurs que la Generalitat va presentar in extremis dijous per frenar el despropòsit. Dilluns, aquest dilluns fatídic, els tècnics del govern d’Aragó que es van desplaçar al museu per executar l’operació ho van reconèixer obertament: ni tan sols se l’havien llegit.
Les tristes conseqüències es van fer visibles, i ben visibles, aquest mateix dilluns durant el procés de manipulació, embalatge i càrrega dels béns artístics. Les delicades peces d’alabastre del retaule de Jesús, de l’escultor Gabriel Joly, que l’incendi que va cremar el monestir el 1936 va transformar en guix, van anar deixant inquietants rastres de polsim i inclús alguns fragments al terra de les reserves de l’equipament, on estaven desats.
No es va haver de patir pels quatre relleus del retaule de Santa Anna, del mateix Gabriel Joly, que s’exposaven a les sales del museu, perquè el material no està afectat. Són el més valuós de tota la col·lecció de Sixena juntament amb les tres caixes sepulcrals gòtiques d’una priora i de dues monges del cenobi. Però un d’aquests espectaculars sarcòfags, el de Beatriu Cornel, sí que formava part de la llista vermella que el museu va elaborar amb les peces que desaconsellava tocar perquè corre el perill que la pintura es desprengui, ressentida com està per les altes temperatures del foc.La caixa mortuòria d’aquesta religiosa ha deixat el repòs del Museu de Lleida per les desconcertants condicions de temperatura i humitat de l’atrotinat monestir. Aquest era un altre dels avisos que va fer la institució museística catalana: si s’ubica en un lloc amb unes condicions diferents de les que l’han mantingut estable els últims 50 anys (el temps que fa que és a Lleida), tot es pot descontrolar.
Els responsables del museu, conscients de l’acció negligent que estava a punt de dur-se a terme dilluns, havien contractat dues persones per documentar gràficament (amb fotografies i vídeos) tot el pla de trasllat. De tot, per tant, en tenen proves.
També, per posar un altre exemple que clama al cel, del mal ús que es va fer d’algunes de les caixes que havien de protegir les obres per ser transportades fins al cenobi d’Osca, a 60 quilòmetres de Lleida. N’hi havia que tenien mides que no es corresponien amb les dels disputats béns i es van haver de construir improvisadament allà mateix. I, el que és pitjor, n’hi havia que exigien fer el viatge en posició vertical i van suportar tot el trajecte en posició horitzontal. “Els tècnics aragonesos no van donar cap instrucció de com s’havia de fer la càrrega a l’empresa de transports”, lamenta el director del Museu de Lleida, Josep Giralt, que no es cansa de dir i de repetir que havien avisat dels riscos que comportava fer aquest trasllat i, sobretot, de la manera com es va fer: “Sense les directrius bàsiques de conservació preventiva.”
El museu té proves de tot. Ho va veure, i patir, en directe. I si ha transcendit tan aviat és perquè els seus professionals estan indignats amb les declaracions que han fet les autoritats aragoneses –dilluns la consellera de Cultura, Mayte Pérez, i ahir el president, Javien Lambán– tot assegurant que algunes obres es troben en un estat deplorable per culpa del “maltractament” que han sofert al museu lleidatà. Lambán ha manifestat que inclús estan pensant exigir “una indemnització”.
Al museu català estan tranquils si algú els força a defensar-se d’aquestes greus acusacions. Tenen proves del penós trasllat que es va planificar. El que no saben és com van arribar les peces a Sixena. És a dir, quants més desperfectes van poder patir durant el transport. Giralt emfasitza que els alabastres són sensibles a qualsevol vibració. ¿Tem que el transport va poder ser perjudicial per als objectes més castigats? “Sense cap dubte.” Els tècnics del museu lleidatà van demanar al jutge poder ser presents en el desembalatge de les obres un cop haguessin arribat a Sixena, per poder examinar els més que possibles danys. No van rebre l’autorització.
“El problema és que s’ha fet tot amb moltes presses i pressions. I les presses són el pitjor enemic quan toques una obra d’art”, subratlla Giralt. Inicialment, el govern aragonès tenia una proposta de treball per començar a retirar les peces a partir de les vuit del matí i acabar a les quatre o, com a màxim, les cinc de la tarda. Al final, van avançar la intervenció i es van presentar al museu a dos quarts de quatre de la matinada i van liquidar-ho tot a les dues del migdia. “Volien anar massa de pressa per tancar l’operació el mateix dia, mentre que nosaltres pensàvem que per fer la feina ben feta segurament n’haguessin calgut dos, de dies. Els ho vam dir i no ho van acceptar”, indica Giralt, que insisteix que des d’Aragó mai van voler analitzar amb detall les fatalitats que podien sentenciar les peces.
A la comunitat veïna hi ha malestar perquè els objectes que estaven desats a les reserves no estan restaurats. Giralt no ho nega pas i recorda que s’adiu plenament amb una manera de treballar habitual en tots els museus, amb magatzems plens d’obres que mai faran el salt a les sales d’exposicions. “Per nosaltres eren peces de segona o de tercera categoria. Però una cosa és que no les haguéssim restaurat i una altra molt diferent és que no les haguéssim conservat. Totes van ser sotmeses a un procés de neteja i desinfecció.” El que vol dir que a Lleida, un cop les va haver comprat la Generalitat, hi van arribar demacrades i van ser tractades de manera que es va poder frenar un deteriorament que al monestir hauria estat irreversible.
I aquí hi ha un dels punts més depriments de tot el conflicte que ha enfrontat Catalunya i Aragó per aquestes obres. L’administració catalana va adquirir a les monges del cenobi un lot d’interès artístic molt dispar. És a dir, amb les peces rellevants (retaule de Santa Anna i sarcòfags) hi anaven un munt de pintures d’una qualitat ben pobra.
Potser a Aragó els ha decebut ara descobrir que allò que ells han anomenat amb tanta insistència “el tresor de Sixena” no ho és tant, de lluent.
El germà del ministre
El cas Sixena és ple de casualitats estranyes. I una de les més inquietants és que el germà del ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, té un vincle molt estret amb el polèmic monestir d’Osca. Pedro Méndez de Vigo és el vicepresident de la diputació de l’Orde de Malta a Espanya, institució fundadora i propietària del cenobi. La comunitat de monges que des del segle XII van ocupar aquest convent situat en plens Monegres pertanyia a aquesta congregació. Actualment, al monestir hi viu, en règim de lloguer, un altre orde d’origen francès, el de Betlem.
El ministre que gràcies a l’article 155 ha activat la devolució dels béns a Aragó és Cavaller d’Honor i Devoció en Obediència del Sobirà Orde Militar de Sant Joan de Jerusalem, Rodes i Malta, l’ens que la justícia ha determinat que és el propietari legal dels tresors artístics que la Generalitat i el MNAC van comprar a les monges del monestir als anys vuitanta i noranta. D’aquesta rocambolesca coincidència en va parlar Francesc Fité, professor d’història de l’art antic i medieval de la Universitat de Lleida, en una entrevista al programa Versió RAC 1.
Una de les paradoxes del litigi per les peces de Sixena és que fins ara eren de titularitat pública i, un cop fet efectiu el seu trasllat, han passat a ser de titularitat privada, o el que és el mateix, eclesiàstica. L’única comunitat de monges que queda de l’orde propietari del cenobi, a Àlaba, va cedir poders al govern d’Aragó per dur als tribunals les institucions públiques catalanes. Però, malgrat tot, l’administració aragonesa, de posseir, no posseirà res.
Article publicat per: El Punt Avui LLEIDA – 13 desembre 2017
ASESORAMENT JURIDIC- ALMECIJA – ADVOCATS
Leave a Reply
You must be logged in to post a comment.