Millet, el gran impostor

El periodista d’El Punt Avui Jordi Panyella presenta la trama secreta de l’espoli del Palau de la Música, un dels fets més obscurs que ha viscut i patit Catalunya en els últims anys

Jordi Panyella desvetlla
la trama ordida per qui durant molts anys va presidir el Palau de la Música, que durant tres dècades, i actuant amb plena impunitat, va saquejar la institució. El llibre relata fets desconeguts fins ara i és també un exercici d’honestedat periodística sobre una investigació judicial encara oberta i d’extrema complexitat.

“Aquesta és una història de mitges tintes. Sap greu dir-ho així, però un llibre que vol aportar llum sobre un dels fets més obscurs que ha viscut i patit Catalunya en els últims trenta anys no pot arrencar d’altra manera que amb un acte d’honestedat periodística. És per això que cal començar advertint la persona que busqui entre aquestes pàgines el camí
per arribar fins al fons de l’escàndol de l’espoli del Palau de la Música que no segueixi llegint. És preferible que tanqui el llibre i el deixi al prestatge d’on l’ha tret. Mai ningú podrà arribar fins a l’últim racó de la trama; hi ha massa parets infranquejables, massa boques tancades, massa interessos no confessables, massa comptes corrents dins i fora del país per on es perd el rastre dels més de 24 milions d’euros que, segons els càlculs pericials, s’han esfumat de la primera institució cultural de Catalunya.

Han quedat, però, escletxes obertes, i els periodistes ens hi hem entaforat, fins allà on hem pogut, i allà on no hi hem arribat uns, ho han fet altres companys, com Jesús G. Albalat. Però fins i tot aquest petit gran home, que exerceix l’ofici amb excel·lència, ha topat, també, amb els murs més espessos, amb les profunditats més insondables.

És com aquell que caminant pel carrer ensopega, li cau l’anell i el veu rodolar i desaparèixer entre l’enreixat d’un embornal. I queda clavat allà al fons d’una boca negra, amb un punt de lluïssor que el delata, però que a la vegada és tan tènue que diu que és inabastable. Però malgrat l’angúnia, el fàstic i la por que li provoca endinsar-se en el subsòl urbà, intenta recuperar-lo. Es treu la jaqueta, s’arremanga la camisa i fica la mà en l’orifici immund. Allarga el braç tant com pot, estira els dits i es queda a només mitja ungla d’agafar-lo. I no pot, i sap que és allí però que mai podrà tenir-lo. A vegades la veritat que perseguim els periodistes també queda atrapada al fons d’aquests abismes putrefactes. Demano, doncs, disculpes per no haver pogut arribar-hi.Apte per a gent valenta

(…) Però aquells que no desertin de la lectura, que decideixin passar full i avancin, han de saber que són afortunats, perquè s’endinsaran en una història només apta per a gent valenta. Una història que fa trempar, com trempava Jordi Montull, envoltat de miralls als pisets pagats amb els diners que indegudament va apropiar-se del Palau de la Música. Una història d’homes que havien pres per costum encarregar a l’Enric, conserge de la institució, tot tipus de gestions de caire personal, també la compra de capses de preservatius. Una història on abunden els misteris i les baixeses, com misteriós i baix és el motiu i l’instint que va portar Fèlix Millet a contractar a compte del Palau l’empresa Acceso per enregistrar en vídeo les pel·lícules que un canal de televisió emetia tots els divendres a la nit en sistema codificat i que després ell visionava en la intimitat de casa seva.

És la història, també i sobretot, d’un gran impostor, i d’una gran impostura. És la història d’una gran mentida, la que va ser capaç de teixir un personatge que estrafà la realitat des del mateix moment que allarga la mà, ensenya el DNI i es presenta amb el simple nom de Fèlix, perquè va néixer Fèlix Maria. I a partir d’aquesta apropiació barroera de la identitat del seu pare —l’autèntic, l’admirat per molts Fèlix Millet— va ser un no parar d’apropiar-se coses que no li pertanyien, també una falsa identitat d’home refinat i de cultura. I és també la història de tots aquells que per algun motiu s’hi van acostar i van quedar embadalits per un personatge que tenia com a únic mèrit haver heretat un cognom marca de prestigi social i catalanitat insubornable. Gent que el lloava i l’aplaudia, aduladors però també còmplices de la impostura que el va convertir en un intocable.

És, al cap i a la fi, una història que fa posar de mala llet. Que fa revoltar l’ànim i l’ànima —aquells que encara en tinguin— en

comprovar fins a quin punt pot sublimar-se la misèria humana. Fins a quin punt allò més repugnant i sòrdid ha pres cos, ànima i forma allà on s’hauria d’haver venerat la cultura més excelsa. Fins a quin nivell professionals de tot tipus, reconegudes personalitats de la societat en tots els àmbits d’activitat, acaben plegant-se als designis del diner, a l’embriaguesa del poder, es deixen atrapar i són atrapats per la teranyina de la corrupció en estat més pur i més dur.

No som ni a Nàpols ni a Palerm, però tampoc som tan lluny d’aquests nostres parents de l’altre costat de la riba mediterrània, i allò que ha teixit durant anys Fèlix Millet s’acosta molt a una societat secreta que funciona gràcies a les complicitats comprades i pagades en tots els àmbits. Perquè la història és molt trista, i massa seriosa, i perquè l’han fet massa grossa, però si tinguéssim tots plegats una mica més de sentit de l’humor un tal Feliciano Milleti seria un molt bon protagonista per a una novel·la sobre una màfia nostrada. Tot plegat un gran femer, una gran muntanya de femta acrescuda sobre el temple de la cultura. Qui s’hi vulgui submergir, aquell que en vulgui saber més, que es tapi el nas i passi pàgina.”

Driblant auditories

(…) “Els treballadors van veure en l’aparició de la sindicatura la gran oportunitat perquè es descobrís el gran escàndol que ells ja coneixien i havien hagut de suportar durant anys, callant per por. «A qui se li acut denunciar una persona com Fèlix Millet, que saps que s’està enriquint gràcies al càrrec però que davant teu despenja el telèfon i, amb tota companyonia i familiaritat, engega una conversa dient: “Home, Pasqual”!?», explica una extreballadora del Palau. I en el mateix sentit, una altra apunta: «Com podíem denunciar un personatge a qui constantment s’estaven passant trucades de la Casa Reial, o de tants altres llocs de màxima responsabilitat política?» Tots aquests treballadors han acceptat parlar i explicar la seva experiència, però han manifestat la seva voluntat de quedar en

l’anonimat, tan llarga veuen encara la capacitat d’influència de M&m, tot i que aparentment han perdut el seu poder d’incidir sobre terceres persones.”

L’avís de Rigol

“Quan Xavier Millet va tenir notícia que al seu germà se li havia acabat la feina al capdavant del Consorci del Palau va aprofitar la seva ascendència política i va anar a veure el conseller Rigol. Es va preparar minuciosament la trobada, i va redactar unes notes que encara conserva amb el que havia de dir al conseller per convèncer-lo. Li va explicar que Fèlix Millet estava superant un moment personal molt dolent, que fer-lo fora de la direcció del Palau suposava enfonsar-lo i va acabar fent-li un prec: «L’has de mantenir, però vigila’l.»”

Seduint Aznar

“Una de les persones convidada a aquelles estovalles recorda «perfectament» la intervenció del president de l’Orfeó, que va anar directe al gra, és a dir de dret a la pela. «Va demanar ajuda al president Aznar; recordo que el va convidar a visitar el Palau. A mi em va sorprendre el to, directe, però a Aznar sembla que no, perquè se li va posar bé.» I Millet aquell dia va actuar així, de dret a barraca, perquè en aquells dinars es parlava de política, del país i del que fes falta, però alguns convidats tampoc perdien l’ocasió per demanar favors i suport econòmic a qui aleshores ostentava el lloc de màxim poder. L’assalt a la gran caixa de cabals del pressupost general de l’Estat estava en marxa i res ho havia d’espatllar.”

‘Fèlix Millet,
el gran impostor’

El llibre (Angle Editorial) és el resultat d’una exhaustiva investigació periodística sobre la trama ordida per Fèlix Millet i Jordi Montull, que aprofitant el seu poder i la seva impunitat van apropiar-se, al llarg de trenta anys, d’almenys 24 milions d’euros del Palau de la Música.

Publicat aEl Punt Avui.
Edició Nacional 22-01-2012