Web 2006-2010

Visita la web anterior de la Plataforma.

Negociació col·lectiva, salaris i productivitat

De quina productivitat parlem: la de l’empresa, la del país, la marginal, la que comporta la disminució de costos, la que implica l’augment del benefici? I com es calcula?

Des de fa un temps, des de la controvertida Reforma Laboral de l’any passat, planeja el canvi sobre la manera d’entendre la negociació col·lectiva en aquest país. Ara, aquest nou enfocament ha vist ampliada la seva dimensió davant del que sembla una exigència dels rigors de l’economia internacional, vincular les variacions salarials al concepte de la productivitat.

Si alguna vegada han fet l’intent de buscar el Conveni Col·lectiu aplicable a una situació laboral concreta, entre els més de 16.000 convenis existents en el mapa laboral espanyol, tindran un idea de la complexa estructura que regula les relacions laborals a l’Estat. És per això que existeix el ferm propòsit d’acabar amb la multiplicitat de la negociació laboral i reduir els seus nivells (sector, província, autonomia i estat) a un màxim de tres, en què predomini l’acord sectorial estatal i, en el seu defecte, l’autonòmic, sempre que estigui subscrit per les organitzacions empresarials i sindicals més representatives. El que es pretén amb aquesta mesura és l’aprimament de l’estructura negocial, establint les grans qüestions mitjançant acords marc i deixant per al nivell empresarial les que tractin principalment aspectes econòmics. Amb aquesta potenciació del Conveni d’empresa el que s’intenta és millorar la flexibilitat interna i afavorir el dinamisme de l’economia. El pols entre sindicats que es mostren favorables a extremar les vies de negociació o fins i tot salvar-les acudint a fórmules arbitrals i les empreses que es decanten per fórmules de decaïment automàtic en cas de desacord i trobar vies de negociacions individualitzades, està obligat a cedir en pro d’un sistema més àgil i adaptatiu en què ni sindicats ni empreses es poden permetre el luxe de bloquejar-ho en aquests temps que corren.

És en aquest context en què apareix, no per art de màgia, un element sempre latentment present, la vinculació dels salaris amb la millora de la productivitat. Es presenta aquesta necessitat imperiosa com l’única forma d’aconseguir la compatibilitat de l’evolució dels salaris amb l’evolució de l’economia i amb el poder adquisitiu dels treballadors. El problema d’aquest plantejament és que el concepte de productivitat sona diferent si el pronuncia un polític o un dirigent sindical (un altre polític), que si ho fa un tècnic en economia. En efecte, en un primer moment sembla del tot raonable la mesura que anhela acabar amb la rigidesa que suposa l’actual vinculació de les millores salarials als augments de l’IPC. Aquest sistema senzill però inflexible comporta una paradoxa que no es pot obviar. La seva inadaptabilitat per a molts és una de les causes que provoca l’actual taxa d’atur del nostre Estat, que pateix una greu comparativa amb el nostre entorn internacional immediat, i l’atur comporta un excés d’oferta de mà d’obra en el mercat laboral i aquesta implica, com en qualsevol mercat, un abaratiment del preu del treball. Així doncs, el manteniment d’aquest càlcul, més senzill i més clar, de les millores salarials que tant defensen alguns sindicats pot portar implícit un descens del valor de la mà d’obra per al conjunt dels treballadors, com passa a l’actualitat i com poden patir molts dels aturats que intenten la seva recol·locació.

Així doncs, algú pot pensar, és clar, vinculem els salaris a la productivitat. Aparentment amb la solució que es proposa es relaciona l’augment salarial amb el PIB i es desvincula de l’IPC, evitant, entre d’altres perills, els efectes volàtils dels elements de la inflació subjacent. Certament l’IPC és més senzill, més meridià, però no per això és la resposta adequada a les exi-gències de la situació econòmica actual. Per altra part, el recurs al concepte de la “productivitat” reclama posicions equidistants entre treballadors i empreses, exigeix mentalitat de responsabilitat compartida i de transparència en la informació, demana càlculs acurats perquè pot donar-se la paradoxa que aquesta pressió d’arrel liberal tingui com a conseqüència augments de salaris superiors als actuals, fet que implicaria l’increment de la inflació que tant espanta, màxim si es mantenen sistemes rígids basats en la intocabilitat dels salaris adquirits. Aquest sistema tampoc està exempt de paradoxes com és el fet de que en èpoques de crisi, amb una forta destrucció d’ocupació –com és el cas-, es pot produir un augment de la productivitat entre la restant massa activa que, lluny d’ocasionar una moderació salarial, provocaria l’efecte contrari: un increment dels salaris per sobre de l’IPC.

Al mateix temps ens hem de plantejar que quan estem vinculant salaris i productivitat, de quin concepte estem parlant, del polític o del tècnic? El problema és més complicat del que sembla. Quan volem fer entrar en joc la “productivitat” a quina ens referim: a la de l’empresa, a la del país, a la marginal, a la que comporta la disminució de costos, la que implica l’augment del benefici?, com es calcula aquesta productivitat i, sobretot, com es calcula en el sector dels serveis àmpliament majoritari en la nostra economia? La qüestió mereix estudi i tractament profunds i Doctors té l’Església.

Publicat a
L’Econòmic Catalunya 14-05-2011

You must be logged in to post a comment.