Web 2006-2010

Visita la web anterior de la Plataforma.

La trampa alemanya

La taxa d’atur germànica baixa fins al 6,8%, la més baixa des de la reunificació, gràcies a sistemes de precarització laboral com ara els ‘minijobs’Set milions de persones depenen d’un tipus de contracte que no dóna dret a pensió de jubilacióLa major part dels empleats amb minifeines no cobren més de 300 euros al mes.

Gema C. Serra

Jubilar-se més tard i, a més, amb una cotització de minijob en l’última fase de la vida laboral: aquestes són dues de les trampes a què es veuen abocats els treballadors d’avui i els pensionistes del demà, d’acord amb un model alemany que, a més, no és al 100% traduïble a la realitat del mercat social i laboral espanyol.

Els alemanys que arribin aquest 2012 als 65 tindran un primer tast del que és la jubilació als 67. Serà un tast mínim, perquè voldrà dir que hauran de treballar un mes addicional per accedir a la jubilació plena a què tenen dret si han cotitzat 45 anys sencers.

La jubilació als 67, sentenciada al Parlament alemany (Bundestag) el 2009 després d’un llarg procés de discussió encetat en temps del govern socialdemòcrata-verd de Gerhard Schröder, serà una realitat el 2029, després d’un procés esglaonat en 18 passes. És a dir, un mes l’any. En un país on, de tota manera, l’edat real de jubilació ara no eren els 65 anys preceptius per llei (la majoria ho fa als 63 i 8 mesos), la fórmula gradual li treu dramatisme.

Una altra cosa és la realitat, ara mateix, de l’altre gran model alemany a què s’atribueix la bona salut del seu mercat laboral, les minifeines, que ha fet possible situar al desembre la taxa d’atur al 6,8%, la més baixa des de la reunificació alemanya. Un terme més elegant que el de contractes porqueria, que arrenca també dels temps de la impopular Agenda 2010 impulsada per Schröder. És a dir, el programa de reformes estructurals i retallades socials que va costar el càrrec al canceller socialdemòcrata i que va permetre a la cancellera Angela Merkel arribar al poder, el 2005, amb els deures fets pel seu antecessor.

Es tracta de feines de poques hores de durada –el màxim oficial són les 40 hores mensuals– i un màxim de 400 euros al mes per al treballador, a qui no es descompten quotes a la Seguretat Social ni a la jubilació. Si pretén tenir alguna cosa semblant a una jubilació decent, haurà de buscar-se la vida –o la pensió– per altres camins.

Més de set milions d’alemanys depenen ara per ara dels minijobs, molts d’ells amb salaris de menys de 300 euros. Això ha ajudat, en termes de l’estadística oficial, a fer que el nombre d’habitants laboralment actius a Alemanya arribés el 2011 a una xifra rècord: 41,04 milions de persones. D’aquestes, però, només 32,2 milions corresponen a treballadors a plena jornada. La resta es reparteixen en les diferents modalitats de minijobs o feina a jornada reduïda. El mercat laboral alemany té una xifra de desocupats que mata d’enveja altres socis de la UE –un 6,8% de la població activa, cosa que vol dir 2,7 milions d’aturats, dels cinc que va tenir en l’última fase del govern de Schröder.

La realitat d’aquesta estadística del mercat laboral és, ara per ara, prou preocupant per als qui treballen en règim de minijob. Les conseqüències, quan arribin a la jubilació, poden ser l’absoluta precarietat a la vellesa, en un país fins fa poc sinònim de jubilacions daurades i on s’ha ajornat l’edat de retir per mirar de reduir els efectes de la piràmide demogràfica invertida.

“Tots som minijobistes. I cap de nosaltres baixa de les quaranta hores… setmanals. No mensuals”, explica Hatice, una dona turca de 35 anys. És nacionalitzada alemanya gràcies a la reforma de les lleis de ciutadania també impulsades per Schröder –“això sí que li hem d’agrair”, diu– i empleada d’un forn de pa del barri multiètnic de Kreuzberg. El forn de pa –un minisupermercat on es ven de tot, des de iogurts i fruita fins a vins i schnaps, amb un parell de taules per prendre’s el cafè, la sopa o l’entrepà al local– és del seu cunyat i funciona tots els dies de l’any, incloent-hi Nadal, de les cinc del matí a les onze de la nit. Hatice i la seva cunyada, més els marits respectius, hi treballen les hores que calgui, oficialment en règim de minijob. Tot el que passi dels 400 euros ho reben “de caixa”. És a dir, en negre.

El minijob alemany no és un pont a la vida laboral plena, sinó una trampa on es queden atrapats especialment dones i treballadors més grans de 50 anys, a més de personal de baixa qualificació i, és clar, immigrants. Amb passaport alemany o sense. Tots ells viuen ja en una precarietat laboral real, segons experts de la Fundació Bertelsmann i fins i tot informes interns del govern alemany, filtrats per mitjans alemanys. El que els espera en el futur és una jubilació encara més precària. Res de tornar a Turquia amb la jubilació alemanya de luxe, sinó al país que els ha donat el passaport i el minijob.

Si a això s’hi afegeix que l’Estat espanyol no té, per exemple, un règim de subsidis com l’alemany –l’anomenat règim Hartz IV, que preveu ajuts a l’habitatge i altres apartats socials per als perceptors dels minijobs sense altres ingressos–, el còctel de precarietat és encara més perillós. Tot això, és clar, sense necessitat d’esperar la jubilació.

 41
milions

d’assalariats estan registrats com a laboralment actius a Alemanya, dels quals més de 7 milions tenen un ‘minijob’.
2,7
milions
de desocupats té ara el país, que contrasten amb els 5 milions de l’última fase del govern de Schröder.
Publicat a

El Punt Avui. Edició Nacional
04-01-20

You must be logged in to post a comment.