No centrar-se en l’acomiadament

Enfocar la reforma sobre aquest punt seria un error

Les sis reformes laborals que des de 1984 s’han fet a l’Estat espanyol pretenien crear ocupació i fer-la menys precària, amb rebaixes dels costos d’acomiadament i subvencions a les empreses perquè convertissin contractes temporals en indefinits i així posar fi a la volatilitat del mercat de treball. Tants canvis i pedaços han creat un ventall de 30 models de contracte, però no han aconseguit ni que en temps de bonança baixi la temporalitat ni que en temps de crisi l’atur no es dispari. Ara que s’acosta una nova reforma, les petites i mitjanes empreses tornen a reclamar que s’abarateixi l’acomiadament, però no ho fonamenten en l’objectiu tan pregonat i fracassat que això facilitaria la contractació quan es recuperi l’economia sinó en la constatació que en crisi costa molt car despatxar els treballadors que sobren. Reclamen acomiadament barat no perquè faci baixar l’atur, sinó per poder-hi enviar la gent que calgui i així alliberar les empreses d’uns costos que en fan perillar la continuïtat. És un reconeixement que la feina no es crea per art de màgia abaratint l’acomiadament sinó quan hi ha activitat econòmica i demanda dels clients.

Enfocar la reforma sobre aquest punt seria un error. El cost de l’acomiadament s’ha de debatre en la justa mesura que pot amenaçar la continuïtat de les empreses en temps de crisi, però la bona marxa d’aquestes depèn d’altres coses en les quals empresaris i treballadors es poden posar d’acord, com són unes retribucions salarials menys lligades a la inflació i unes jornades laborals més flexibles per adequar-les a les necessitats de producció en cada moment.

Emprenedoria i integració

En moments de crisi calen idees, cal ser emprenedor. El col·lectiu d’immigrants xinesos que viu a Catalunya actua precisament com a gent emprenedora, un fet que els ha servit per integrar-se en el model econòmic català. És evident que hi pot haver casos en què no es respecta la legalitat en la legislació del treball, però que el model que empra el treballador xinès va en la línia de tirar endavant els negocis al marge de la crisi. Dels més de 23.000 xinesos que estan apuntats a la Seguretat Social, el 36% hi estan en règim d’autònoms. Un percentatge que destaca ja que els catalans només representen el 17%. Això vol dir que molts negocis d’aquest col·lectiu estan formats per pare, mare i fills. És a dir, negocis típicament de caràcter familiar. Un fet que té força similitud amb el model tradicional català.

Cada vegada hi ha més restaurants, basars, centres de bellesa o empreses d’importació en mans de xinesos. Però també és cert que, en plena crisi, molts immigrants d’altres nacionalitats marxen amb les maletes buides. Les persones del país més gran del món s’emporten les maletes plenes de projectes cap al seu país mentre alguns membres de la família mantenen el negoci a Catalunya per passar la crisi com es pugui. El més habitual és que els xinesos no demanin subsidis, sinó que capitalitzin l’atur i muntin un negoci, perquè, com diu el president de la Unió d’Associacions Xineses a Catalunya, “el nostre col·lectiu treballa, estalvia i inverteix”. Amb els Jocs Olímpics de 1992 de Barcelona molts xinesos van descobrir Catalunya. Molts poden explicar històries d’èxit, però el més important és que el seu esperit emprenedor hagi servit per estar més integrats.

Publicat a L’Econòmic Catalunya
03-12-2011

Leave a Reply